Club de Lectura Llegir el Teatre

Els Clubs de lectura “Llegir el Teatre” és un projecte impulsat pel Servei de Biblioteques del Departament de Cultura i el TNC (Teatre Nacional de Catalunya) amb l’objectiu de promoure la lectura de textos teatrals i el coneixement de la literatura dramàtica a les biblioteques públiques de Catalunya.

El TNC ofereix unes sessions de formació als conductors dels clubs i tots els participants tenen l’oportunitat de complementar la lectura amb l’assistència a les representacions del TNC amb descomptes en el preu de les entrades pel fer de pertànyer a un Club de Lectura de Llegir el Teatre.

El Cadell transcorre en una casa pairal que s’erigeix com a autèntica protagonista i que governa els seus habitants. L’obra també es podria titular L’hereu, aquest subjecte marcat des del naixement per uns estrictes codis i normes, més evidents o invisibles, per assegurar allò que s’espera d’ell i evitar qualsevol deserció o dissidència. En aquest petit món, on tot sembla girar al voltant de la figura masculina, de la seva continuïtat i del patrimoni material acumulat, són elles –mares, germanes, titetes…– els autèntics puntals de la casa.

Possiblement n’he estat conscient més tard, però la diferència i la construcció de la masculinitat (també les seves fragilitats i dissidències) són dos vertebradors molt poderosos d’una part del meu teatre. Encara situat en el món rural, d’on procedeixo i que també és la geografia dels meus darrers títols (El Monstre, La Majordoma o El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc), ara hi sumo la qüestió del llegat. L’herència, en l’ambivalència de perpetuació o destrucció, és una qüestió que sempre m’ha fascinat i que alguns del nostres autors que més admiro i estimo, des de Santiago Rusiñol fins a Benet i Jornet, han tractat des de les seves òptiques.

Josep Maria Miró

L’angoixa de la impossibilitat de qualsevol sortida és probablement un sentiment comú de la generació que va patir, primer, l’horror de les guerres i, després, la desesperança de les seves conseqüències. No hi ha possibilitat de redempció. A aquest sentiment, Mercè Rodoreda hi afegeix, a més, una capa que delimita el seu punt de vista: el de la particular indefensió de la dona, una dona sotmesa al poder i l’arbitrarietat de l’home. Rodoreda no és una escriptora amable. No li fa por abordar amb la seva escriptura els aspectes més escabrosos de l’ànima humana. No li fa por submergir-se en la pròpia biografia –per més que parcialment l’oculti rere el vel de la ficció– per fer que la poesia brolli sense pietat. Contraposar els dos mons, el de la història personal de Rodoreda –guerra, separació, derrota, exili, desconnexió, desamor– i el del mirall literari de l’existencialisme europeu, ha estat en gran mesura l’objectiu de l’actual versió de L’hostal de les tres Camèlies. És a dir, fer emergir l’escriptura dramàtica amb tota la seva força.

L’hostal de les tres Camèlies és una obra que, sota una capa de ruralisme català, amaga en els seus replecs la mirada profundament existencialista del millor teatre europeu de postguerra. I el cert és que no resulta difícil reconèixer, entre línies, la negror d’obres com El malentès, d’Albert Camus, o com A porta tancada, de Jean Paul Sartre.

Pablo Ley

Montserrat Roig, profundament arrelada a la ciutat de Barcelona, construeix a través d’una polifonia de veus i d’una mirada calidoscòpica un retrat social del segle XX. Personatges que apareixen i reapareixen, trames creuades, passat i present que dialoguen formant un dibuix impressionista, amb la voluntat de posar les dones al centre de la narració. Una mirada de gènere per aprofundir en la condició humana i donar visibilitat a aquelles que segurament queden fora de la Història.

Ens hem atrevit a endinsar-nos en les dues obres clau de la seva escriptura de ficció: El temps de les cireres i L’hora violeta, on Roig culmina la recerca d’una identitat pròpia com a escriptora. Les protagonistes d’ambdues novel·les, Natàlia i Norma, ens acompanyaran en un viatge col·lectiu on les pors, els somnis, l’amor, els fracassos, les conviccions, el compromís polític, les contradiccions i la recerca de veritats profundes ens revelen l’extraordinària lluita que tenen els personatges per aconseguir viure amb valentia, llibertat i passió.

Daniela Feixas i Magda Puyo

Muntar una obra és, per a mi, l’oportunitat de continuar desmuntant allò humà que atrapa el que és viu en molts nivells.

En aquesta nova peça partim d’una situació precisa: la inauguració d’un restaurant en una Barcelona devastada per les tempestes. A partir d’aquí, l’escena es converteix en un laboratori on, lluny d’afirmar certeses sobre la vida o sobre el teatre, assagem les preguntes que creiem que ressonen col·lectivament.

Les tensions de l’obra no estan aïllades: emergeixen de les condicions materials que les produeixen. Tota crisi és situada. Ens interessa exposar-nos a aquestes crisis, esdevenir cossos encara més vulnerables i acollir, amb una certa dolçor, la desesperació de la incertesa.

Guillermo Cacace

Els veiem cada dia, al diari, a les notícies. La Mare Coratge i els seus fills, arrossegant el seu carro enmig de la devastació. La imatge travessa l’espai i el temps. Són a tot arreu, hi són des de sempre. Els veiem tan so – vint que fins i tot acabem oblidant-los. Ens volen fer creure que són petits danys col·laterals necessaris per establir aquest suposat nou ordre mundial. Però, qui el necessita, aquest nou ordre mundial?

Cal que tornem una vegada més a Bertolt Brecht perquè des de la seva consciència crítica potser podrem comprendre la guerra com un negoci implacable, un engranatge que devora els més vulnerables, mentre el sistema continua girant, insaciable, a l’ombra de la nostra indiferència. I, a partir d’aquí, el que fem és cosa nostra.

Josep Maria Mestres